Axiu Joan Maragall - Biblioteca de Catalunya

Un dia, en ocasió del cinquantenari de la mort del poeta Carles Riba (1893-1959), els responsables de la direcció de la revista “Serra d’Or”, en la qual havia estat publicat per primera vegada l’any 1959 l’article titulat «He cregut i és per això que he parlat», un dels més importants d’aquest autor, em van demanar que en parlés. El text, complex i dens, era una reflexió sobre les relacions d’ell mateix amb Joan Maragall –les relacions personals, directes, escasses però intenses, i les relacions del poeta que s’anava fent i anava evolucionant en comparació amb l’obra ja per sempre fixada de l’altre poeta–, unes relacions d’admiració, també de situació, d’assimilació i d’interpretació, com ningú més del seu temps va ser capaç de dur a terme. En haver complert l’encàrrec per a la revista montserratina, vaig decidir continuar el treball, perfeccionar-lo i anar a fons en l’estudi d’aquest treball ribià, a fi de conèixer més bé les personalitats de Joan Maragall i de Carles Riba, i tenir, d’aquesta manera, una perspectiva històrica més ben delimitada i un sòlid punt de referència amb el qual es pogués contrastar l’activitat poètica produïda a casa nostra amb posterioritat a la modèlica producció de l’un i de l’altre.